domingo, 25 de mayo de 2014

101 KILÓMETROS DE RONDA. 10/5/2014

Todo listo para la gran carrera: Ronda me esperaba. Después de   una semana complicada para todos, el día llegó.
 Con un exceso de euforia  comento a mi  mujer la hora previsible  de mi paso por km  56 : a las  4 horas de  inicio de la  carrera,  y por meta  a las 10 horas. Aquí  ya demostré mi  poca coherencia mental  de aquel día…

 Me coloco en la salida, no sin antes manifestar  por megafonía  del estadio , mi  apoyo  de  ánimos para XAVI y su familia.

 Desde el  inicio quiero controlar  la  carrera. Ya en los primeros kms  logro contactar con la cabeza de la carrera; observo miradas y comentarios del grupo,  supongo que  no se esperan a un veterano en estas posiciones…así que me mosqueo y decido atacar en lo que para mi era  mi mejor arma, las bajadas  pronunciadas. Acelero para ponerme
 en cabeza de carrera, lo consigo, momento de gran euforia, la adrenalina a tope!!...pero bien poco  me dura … de repente  y antes de acabar la  bajada, me aparece el pelotazo: agarrotamiento brusco en los cuádriceps, ¡!!no puede ser!!!! , apenas  llevamos 8 km y mi precipitación me  la ha jugado …..Bajada brusca del ritmo y esperar que vayan  pasando corredores.  Consigo rehacerme  a ritmos muy suaves y  siempre con nuevas molestias si intento  acelerar,  así que no me queda mas remedio que cambiar la mentalidad  de mi  objetivo  y disfrutar  del recorrido….



Mientras tanto en el  km 56, mi mujer ve  pasar al primer corredor a las  4.30 de la salida y  una  hora más tarde  paso yo.  Parada obligada con   foto de  rigor  y besazo incluido que provoca una gran aplauso  entre el publico y algún que otro  piropo de propina…

La irregularidad del terreno y los grandes cambios de nivel rompían continuamente  el  ritmo y como lastre las bajadas se me hacían  muy incomodas por el aumento del  dolor. En las cuestas adelantaba algo pero en las  bajadas me pasaban todos.

Poco a poco las molestias van  desapareciendo y ya en los km  finales  esta todo casi olvidado; pero ya es tarde…


Llegada a Ronda ,desplegando pancarta de Animo Xavi con  entrevista en línea de meta, El periodista interesado en la parte humana de mi  declaración del inicio y del mensaje de la pancarta… lo anecdótico es que parte de mi explicación la inicie en catalán delante de todo el publico y rodeado de legionarios…  al acabar mis explicaciones  un  caluroso  aplauso final y el nombre de Xavi resonando en Ronda ¡¡¡un final  muy emotivo!!! 





                                                                                                      By Ramòn

domingo, 18 de mayo de 2014

TRAILWALKER + MONTBLANC 2014


 CUATRO PERSONAS. 100 KM. 32 HORAS. UNA CAUSA.

No m’ho havia proposat mai de fer una cursa d’aquesta distància, si més no per al moment. La oportunitat però se’m va plantar a davant quan una companya de feina pretenia fer un equip per poder-la fer. Tot anava en contra ja que ens arribavem al final del mes de Març i encara no teniem ni un cèntim recaudat per fer la inscripció, llavors s’havia de proposar l’oferta a l’empresa. Vàrem estar de sort i  després d’una xerrada amb algun que altre directiu, endavant!
Sense haver entrenat res especial ni els meus companys ni jo ens aventuravem a recorre els 100 Km’s amb el menor temps possible. En Jaume, mestre en aquesta distància pronosticava unes 16 hores, i com no l’inconscient de sempre de mi ho feia dient 12h.

Al final van ser 15:32’, està clar que la veterania és un grau. No vull allargar-me gaire en explicar-vos què carai van passar amb totes aquestes hores. Només diré que va ser una experiència  molt bonica, cursa solidaria no ho hem d’oblidar (770.000€) i companyerisme al màxim. ( a vegades perdem una mica el nord amb el garmin dels trons )

video

Per no perdre la costum, el dia del treballador ja fa un grapat d'anys que m'acosto a Montblanc sempre que puc (2002-2014). Hi arribo fora de forma per ser post marató, arribo fora de forma perquè comença a fer calor, arribo fora de forma perquè la muntanya no és lo meu, però estigui com estigui hi vaig, simplement m'agrada.
Son d'aquelles curses que podriem dir que no canvien (segur que més d'un ho criticaria) però a mi m'agrada.
El circuit és una putada perquè si no estas en forma se't posa del reves més d'un quilòmetre i les passes magres veient com cauen els segons a cada quilòmetre. 
Aquest any m'hi presentava tres dies després de fer els 100 Km's i encara que el ritme de la Trailwalker no castigués em vaig emportar un bonic record (tres ungles del peu negres). L'estrategia de la cursa era ben clara, disfrutar i fer-ho el millor possible. El primer quilòmetre de baixada les cames ja em van donar el missatge que avui tocava anar de passeig.
Recorregut ben senyalitzat, gent del poble volcat a la cursa, molt bon ambient, esmorçar a l'arribada, voluntaris a dojo, bon speaker a l'arribada, preu correcte respecte qualitat...

"aquesta és bona!!
"38' i gràcies!"
" la Cabra de Renau"


No puc tancar aquesta crònica sense donar un missagte de suport incondicional al nostre company Xavi i donar-vos les gràcies a tots aquells clubs tarragonins que ens doneu suport i a totes aquelles persones properes a nosaltres que cada diumenge ens trobem amb pantalons curts per fer el que més ens agrada per animar-nos. 
Gràcies a tots els que ens doneu suport en aquest moments tant difícil i sobretot en animar al nostre estimat Xavi. Ell està corrent la cursa més difícil de la seva vida però com a Francolí que és, l'acabarà amb el cap ben alt. Tots els quilómetres que vestim amb la nostra samarreta verdi-negra estan dedicats a tu company. Molta força Xavi!  Endavant, un Francoli no s'autura mai!!