lunes, 17 de marzo de 2014

MARATÓ BARCELONA 2014. 16/3/2014



La meva Marató de Barcelona 2014 es podria resumir en un “he tocat el cel i la glòria”, però sé que si faig una crònica tan concisa, el Peio i el Plàstic em treuran el “fuet”,  tal com fan sempre en els últims quilometres de les maratons en que em fan de llebre, així que m’extendré una mica.

Des de fa uns mesos que ja sabia que aquesta era la meva marató. Era la marató en que havia de donar la sorpresa als meus companys i a mi mateix, per que no dir-ho. Però la sorpresa és relativa: m’havia preparat  a consciència.

La nit prèvia vaig dormir poc per culpa dels nervis i de la festa nocturna que es van muntar els inefables turistes a Les Rambles de Barcelona, i potser va influir en una de les cagades del dia: em vaig deixar el Garmin a l’habitació de l’hotel. En fi, massa tard per tornar. 
Quedo amb el Gran Ramon a les escales de Montjuïc i calentem 5 minuts i ens en anem cap el calaix  de sortida. Sortida ràpida a 4’ el quilometre i veig que el Ramon va molt ràpid.



El deixo marxar per que crec que per baixar de 2h50 he de passar primer per un temps intermig i s’ha d’anar a assegurar per que anuncien un dia de molta calor. M’uneixo a un grupet on va la llebre de 2h50 dels corredors.cat Xavi Nadal i faig la mitja amb ells a un ritme lleugerament per sobre de 4’. 



Van passant els quilometres i vaig relativament bé, però inconscientment baixes el ritme per que no saps que passarà a partir del 34.  Se m’uneix el Gran Plàstic al 29, que crec que ha disfrutat tan com jo els últims 12 km veient com avançavem a gent  coneguda, que sense cap dubte han patit el calor més que jo o bé s’han marcat un objectiu que no els hi tocava avui…o les dues coses a l’hora.

PAS PEL KILÒMETRE 35. WHERE´S THE WALL??

     
                                                           Amb el presi Plastic, llebre-cambrer de luxe

Tot sorprés per no tenir cap rampa, ens presentem al Paral.lel, i al 40 en 2h 43’ llargs. Veig a l’abast les 2h52. Com sempre em passa, quan oloro l’arribada i estic mitjanament bé em llanço com un llop sobre la meva víctima, i començo a avançar gent a un ritme crec que bastant per sota de 4’. Em despedeixo del Plàstic al 42, i entro fent un esprint saludant a la Mar i aixecant uns braços que toquen la glòria just quan el crono oficial marca les 2h53.00, aturant el meu crono Decathlon en 2.52.51.

ARRIBADA AMB FORÇA

ARRIBADA RAMON ANTON, QUIN CRACK!!


Què més puc dir: ni en somnis m’hagues pensat assolir les fites que estic aconseguint. Gràcies per ajudar-me companys. Realment som el club més potent de la ciutat. Un luxe per que som molt pocs corredors.

Menció especial també pel Gran Ramon que ha fet 2.50.52. Ets molt gran company!!. Explica-ho tu mateix.

                                                                                                  

                                                                                                    By Àlex "Ultraman"

lunes, 3 de marzo de 2014

10 KM DE CAMBRILS. 2/3/2014

Era una de les últimes oportunitats de la temporada per aconseguir l’objectiu tan buscat de baixar de 40 minuts en un  10.000. Era la cursa perfecta, plana y en principi no havia de fer massa vent.
En bona companyia, em presento a la línia de sortida sense massa bones sensacions; una inoportuna lesió al turmell m’ha deixat fora de combat durant 10 dies, i encara tinc molèsties que no sé com m’afectaran durant la cursa.
Les 9.30 en punt i comença la cursa. Surto fort; com no sé anar de menys a més, començo fortet (per mi, és clar), a 3:40-3:50 i així durant 3 km, després ja miraré de viure de rendes. Normalment no em funciona però ara estic un pelet més fort, ja veurem…
Vaig sol i sento a l’esquena un grup que em va al darrere, suposo que ja els va bé el meu ritme, el que no saben és que puc petar en qualsevol moment. Arrossego aquestes rèmores (com diria el company Peio)  gairebé fins el 8.


Passo el km 5 en 19:40 (justet justet) però fins al 8 no ho veig gens clar i penso que em faltaran 15 o 20 segons.
Al  9 porto un km enganxat al tio que abans portava al darrere, us he fet ¾ parts de la cursa i  ara vosaltres no marxareu. 36:10 al km 9 i dic “A tope”, o ara o mai, vaig petat però el puc fer per sota 3:50. Així doncs, encaro la recta final, vent de cara i a tope. Arribo a la meta en 39:56 (a lo ultraman, apurant) i mantenint el suspens fins l’últim segon.


Segur que no ho hagués aconseguit sense que m’haguéssiu apretat, tant vosaltres com la Nuri. Una nova fita pels francolins, més modesta, però què collons una fita. Ara a mantenir-ho, serà difícil però l’objectiu ara ja és baixar de 39, no val adormir-se.
El Peio ahir va fer de pacer de la seva dona, com a bon marit, però no ha de demostrar res, tots sabem de què és capaç.
Per últim, voldria aprofitar per felicitar a tots els companys francolins que han aconseguit èxits  i marques personals en les últimes setmanes; les victòries de l’Oscar, la fantàstica temporada dels maratonians presi, bou i ultraman, el bon debut en la distància del Pitu i el Manel, la nova incorporació del Ramón, que encara dóna més nivell al grup, i també al Peio, que per fi ha deixat de banda la lesió i tots esperem que aviat torni al seu màxim nivell.




                                                                                                           By Xavi