EXTREM MAN SALOU 03/06/12

Ja ho sé, no tinc paraula però… Una trucada inesperada hem va proposar córrer la marató amb un equip anomenat BICIPARK de Reus a l’Extrem Man de Salou.

No coneixia a cap component de l’equip, tan sols sabia que l’any passat havien fet una bona campanya amb la prova per relleus.

Després de la decepció de Boston vaig decidir donar descans al cos. Les quilometrades entrenades per la marató podien passar factura en qualsevol moment. Ja havia començat a fer entrenaments més curs preparant la cursa de la Mina i amb el cap pensant amb la pujada al Llorito, però bé, després de pensar-m’ho m’atreia aquesta nova experiència, l’única cosa que demanava era que no m’exigissin cap marca. Sabia que que amb un ritme suau ho podia fer, amb tranquil·litat i bons aliments.

Al cap de tres dies i després de consultar-ho amb la jefa, vaig agafar el telefon per donar el meu Si, ho vull.

Ja estàvem un altre cop amb l’aigua fins al coll!! Dos o tres entrenaments passant de l’hora, una tirada llarga de 26 quilometres i cap a Salou que hi falta gent. Aquesta ultima tirada hem va asserenar bastant ja que a ritme de 4: 18 hi havia anat tranquil.

Dissabte per la tarde m’acosto a la fira a coneixe els meus companys d’equip. Lídia, l’encarregada de fer la part de natació i amb unes previsions de fer el recorregut amb una hora, Xavier Capdevila, encarregat de fer els 180 quilòmetres matadors amb bicicleta amb una previsió de sis hores i el menda lerenda que faria el que podria.

Diumenge només posar el peu a terra, m’acosto a la finestra i veig que està ennuvolat, la Lídia si tot ha anat com estava previs estava a punt de sortir de l’aigua. Al cap de poca estona comenta a ploure, per una part estic content perquè no farà la calor del dia anterior però per l’altra preocupat perquè en Xavier haurà de pedalar sota l’aigua i fer els trams de baixada amb molt de compte.

Esmorzar riguros cap a les deu del matí i marxo cap a Salou a veure com arriben els cracks i a preparar-me pel meu torn. Si tot anava bé, cap a les 13:30 havia de començar de la meva cursa a peu. Els primers classificats comenten a apareixe com unes fletxes al transfer Box, els primers participants per relleus també comenten a aparèixer. Ens acostem cap a les dues, han passat ja massa equips i hem començo a posar nerviós. Creia que amb el temps que aviem calculat ens podríem acostar als llocs de podi però tal i com anàvem, si fèiem dels deu primers gracies.

Hauria de córrer un total de quatre voltes circulars, desde La Pineda fins a Cambrils amb un total de 10,5 Km’s, passant pel passeig Jaume I que é son estaven situats els Boxes i la línia d’arribada.

A les dues del migdia arriba el Xavier, la pluja li ha fet perdre molt de temps, és totalment comprensible, hem dona el xip i sorto com un coet amb moltes ganes de recuperar posicions perdudes.

Com un llampec passo la primera volta a ritme de quatre el quilometre, sé que vaig molt de pressa però estic emocionat i aquest ritme hem fa anar còmode. Al primer avituallament hem trobo amb el Víctor, Juamma, Arnau, Mediavilla… que hem donen molt de suport.

" Chip al peu i... comença l'espectacle"

Segona volta a ritme ràpid però intentant dosificar una mica, fa un Sol de justícia i sé que puc patir deshidratació. Amb dues voltes ja he passat a tres corredors per relleus, això hem fa córrer amb moltes ganes. Tret de tres o quatre sé que sóc dels que estic marcant uns grans temps per volta. Mitja marató amb 1:28, massa ràpid però les ganes no hem deixen córrer més lent. Tercera volta i ja començo a notar la calor i la humitat de valent, sense voler hem cauen els segons per quilometre però encara rodo a 4:30, això està molt bé vaig pensant.

Quarta volta i comenta el calvari, vaig suat com si hagues sortit de la dutxa i son les quatre de la tarde. Els últims avituallaments son fonamentals per no caure rodó a l’asfalt, la gent que feia l’ironman véncer estava patint de valent, al mínim desnivell s’aturaven a caminar. Jo encara tenia força però la justa per arribar amb decència. Els cinc últims avituallaments havia de parar a fer cua per agafar un got d’aigua. Cada cop, parava a mullam la gorra amb aigua, bevia dos gots d’aigua i seguia, la calor era altíssima quan s’acostàvem ja a les cinc de la tarde.

"passeig amunt"

Quatre últims quilometres amb avisos seriosos de rampes a les cames hem van fer baixar molt el ritme, tot i això molt satisfer del resultat final. Tot just cent metres abans de l’arribada m’esperaven els meus companys d’equip per entrar junts, no ho havia experimentat mai però va ser el millor moment de tots, l’entrada a la meta aixecant tots els braços triomfa dors pel nostre esforç amb equip.

Va ser una gran experiència que segur que repetiré. Agrair efusivament a les màquines de la Lídia i d’en Xavier per aquest gran diumenge. Moltes gracies també al patrocinador de l’equip BICIPARK.

"arribada molt bonica"

 By plastic