Roma va ser l’escollida per estrenar la participació internacional del C.A.Francolí en una marató. El Plàstic i jo ens vam plantar el dia 20 de març a la sortida d’una cursa atractiva, tant per la ciutat on transcorre com pel recorregut, molt cèntric i amb alguns aspectes que ja ens havien avisat que calia tenir en compte: l’empedrat dels carrers ( molt bonic per passejar però diguem que torracollons per córrer ), i el perfil irregular dels últims km. Els dos érem conscients que si estàvem frescos i per la feina, no hi hauria pedra que es resistís.
El dia abans ens vam trobar a la Fira de la Maratona per recollir els dorsals i fer una passejada pel centre més turístic de Roma. La cursa passava per allà i calia prendre mides.
El diumenge a primera hora, agafàvem metro i cap al Coliseum. Una sortida imponent. I sabíem que era allà on també acabaríem la cursa, així que era fàcil visualitzar els útims metres de la marató.
El Plàstic s’havia guanyat sortir des de la zona "Elite" pel seu fantàstic temps de l’any passat a Sevilla i per tant, a les 8:15h del matí ens vam desitjar sort i cadascú entràvem al nostre calaix corresponent i ens mentalitzàvem per al nostre repte personal. Els diàlegs mentals i les reflexions que fa un mateix abans i durant la marató mereixerien un post a banda.El meu plantejament passava per sortir amb les referències de 3h i veure sensacions a mesura que passessin els km.
La sortida va ser un xic nerviosa, com en totes aquestes curses on hi ha tanta gent, i l’empedrat dels carrers et feia anar molt atent a no ensopegar amb ningú. Sincerament, les primeres sensacions de cursa van ser que m’estava pixant. És la primera vegada que m’he plantejat seriosament que si la cosa anava a més, em pixaria al damunt per no perdre ritme de cursa. Passaven els km i no em sentia còmode. Corria en un grup molt nombrós i no hi estic acostumat. Intentava evadir-me una mica del context i centrar-me en les meves cames i en tot el que quedava per davant, però tanta gent al voltant i les ganes de pixar no em deixaven entrar en cursa. No em notava fresc, però aquell era EL dia i no valien excuses.
Tot i això, el recorregut anava regalant moments molt bonics i el públic no parava d’animar. En alguns trams, era veritablement d’agrair la cridòria - "Bravi, bravi, bravi tutti!"-
El pas per la mitja marató va ser per a mi un punt d’inflexió. Misteriosament se’m van passar les ganes de pixar (us prometo que no m’ho vaig fer al damunt) i vaig començar a sentir el ritme. El pati no estava per apretar i deixar el grup, però anava prou còmode i sabia que el pas de kilòmetres jugava a favor meu. Els avituallaments començaven a ser vitals per la calor i l’esforç.
A partir del km 30 vaig engegar el motoret, era el moment de treballar el cap i saltar-se el famós mur. La cosa rutllava, el grup s’anava reduint i jo continuava concentrat en el meu objectiu.
Però tot es va començar a complicar al km 36-37, quan després d’un avituallament, vaig perdre una mica de distància amb el grup i la cama dreta va començar a avisar que ja no estava per masses històries. Entràvem als kms finals pel centre històric de Roma, amb el famós empedrat irregular, amb 2 desnivells importants, i jo m’hi havia de jugar els quartos. Sabia que disposava d’un petit marge de temps de 2-3 minuts i quedaven pocs kms. Fins que al km39 la cama dreta ja no em deixava tranquil i l’avís de rampes es va fer notar de forma evident. Vaig baixar el ritme considerablement per no haver de parar a estirar. L’última referència de 3h em va avançar al km 40. Diguem que vaig veure escapar l’objectiu debaixar de 3h literalment. Un globus groc que marxava poc a poc del meu camp visual...crec que la Marató ( amb majúscula i en femení ) és capritxosa i té un punt de tragicomèdia, doncs en moments de màxim esforç imatges com aquestes et fan fins i tot somriure per sota el nas...serà per això que m’agrada provar-me en aquesta distància.
Així que els últims 2kms van ser de regal. Fent la volta al Coliseum i acabant ben satisfet d’una cursa exigent. Temps final, 3h02min 04 seg.
No ens vam trobar amb el Plàstic a l’arribada, ja no per la gent sinó perquè el paio ja feia més d’un quart d’hora que havia acabat i tenia pressa per agafar l’avió. Pot sonar a broma però és veritat. Només cal veure els vídeos de la seva cursa per veure com va fer una marató immensa, amb un temps un altre any boníssim (2h 46min 17 seg) i que va arribar a meta amb un petardo al cul, no fós cas que l’avió el deixés a Roma.
Jo de pressa no en tenia tanta, m’esperaven 4 dies de turisme i una dieta de recuperació a base de gelatti i pasta a tutti pleni.
Del Francolí al món. Endavant!
By Adri
By Adri
No hay comentarios:
Publicar un comentario