martes, 26 de abril de 2011

MITJA MARATÓ DE VALLS / MITJA MARATÓ DE CUNIT 2011

Després d´aquestes grans cròniques i d´aquestes marques estratosfèriques fa una mica de cosa fer una entrada sobre curses més terrenals, però els del  FRANCOLI també ens deixem veure en curses més curtes (sobretot jo, jejeje). Així el dia 27 de Març em vaig plantar a la sortida de la MITJA MARATÓ DE LA CALÇOTADA DE VALLS per fer la segona mitja de la temporada. Aquesta mitja ja l´havia corregut feia anys i la recordava com una mitja dura, per no fer una gran marca, però molt ben organitzada.


Sortim els corredors de la mitja i de la cursa del Calçot (10 km) tots junts. Els primers kilòmetres amb molta gent, encara que no sabia fixe la gent que feia la mitja i qui feia la de 10 km. En el kilòmetre 4 aproximadament les dos curses es separen, i toca fer un petit sprint per enganxar un grupet de cinc corredors i anar acompanyat.  Fins al kilòmetre 14 o així vam anar junts, tirant del grupet un, després un altre i amb algun "lacras". Pel perfil de la cursa es difícil calcular el ritme, ja que sortien kilòmetres a 3:40 i després tobogans que ens feien marcar kilòmetres a més de 4/km. A partir del km. 14 el grup es va anar trencant.
Els últims dos kilòmetres van ser complicats, amb vent fort en contra, i per algún error corrent per una carretera oberta al trànsit en tots dos sentits. Modo acojone: on.
Temps final: 1:19:53. Posició 15º. Vaig acabar content, bastant còmode tota la cursa i pel perfil satisfet amb la marca, on només 17 corredors van aconseguir baixar d´1h24min.
La victòria per Sergio Enriquez, amb 1:11:03.



Dos setmanes després, el 9 d´abril va tocar la MITJA MARATÓ DE CUNIT. 
Estrany còrrer un dissabte per la tarda, a les 17:30 hores. I la cosa es complicava, 24º C a la sortida. Poca gent (només 270 arribats) i temps final d´1:20:31, 8º classificat general.
El circuit es tracta de dos voltes, per un circuit planer, però trobes un port d´uns 800 metres estil Pantani-Tour al km. 8 i al km. 17 d´on surts bastant tocat, especialment a la segona volta.
Només sortir dos corredors van marxar (Ricard Verge i el guanyador). Per darrera ens vam ajuntar un grupet d´uns 10 atletes. Al km. 4 ja vaig veure que no podria seguir aquell ritme de 3:35 i vaig despenjar-me per evitar mals majors. Vaig anar sol, però portava el grup a la vista a uns 200 metres, on només quedaven ja 6 corredors. Els dos primers anaven molt per davant. Superat el port categoria especial vaig passar la primera volta en 39:04, i 7º classificat. Però a partir d´aqui va tocar patir.
A la segona volta no podia mantenir el ritme. Molta calor i suposo que per aquest motiu i la suor al peu vaig començar a notar una "llaga" al peu que molestava.  Em vaig concentrar en intentar marcar els kilòmetres per sota de 4/km, ja que el motor no donava ja per més. I per rematar-me pujada final. Vaig arribar molt pitjor que a Valls, encara que mai havia fet dos mitjes en només quinze dies i amb aquella temperatura, difícil còrrer.
La victòria per Albert Pascual en 1:12:41, amb gairebé 3 minuts al segon.
Però aprofitant que els cracks de la zona per lesió, per altres curses o perquè s´estava millor amb una birra a la platja no van participar, m´he trobat primer a la Lliga Championchip de les comarques de Tarragona.
Així que els del C.A. FRANCOLI seguim donant guerra per l´asfalt.
Salut i kilòmetres!!

                                                                                                           By Peio



miércoles, 13 de abril de 2011

MARATÓ BARCELONA 2011. 6/3/2011




Arribo a plaça Espanya molt il·lusionat, però amb molesties al tendó, veig que no podré disfrutar-la como jo voldria, però cor fort i ànims que fa un bon dia!!!!!
Hem quedat amb l'Àlex a les escales del pavelló nº5, ens canviem junts, el noto una mica tens, nerviós.  Ell porta el mínim de roba per deixar, jo he d'anar a deixar la bossa.
Hi ha molta gent.
Barcelona ja s'ha convertit en una de les grans d'Europa, molta gent de fora, però també d'aquí. 
Escalfo lo just, però la molèstia del tendó no ha marxat i veig que tindré de córrer tota la cursa amb ella, em mentalitzo i vaig cap al calaix de sortida.  Allí ja hi ha l'incombustible Àlex, gran company de Club i d'entrenaments. 
És l'hora de la sortida, ens desitgem sort i ens concentrem amb els ritmes que hem de portar i visulalitzem el circuit i a córrer. 
Després del primer km. el perdo de vista, jo agafo de referència el globus de 3h.
Carrer de Sans, moltíssima gent, en passar pel Camp Nou deixo enrerre el globus.
Pas del km.5 traquil, la molèstia no ha anat a més, veig els meus tiets animant als corredors, ens saludem.  Intento aumentar un mica el ritme aprofitant el desnivell del circuit però el tendó dóna el primer avís, massa ràpid.  Tornem al ritme de l'inici. 
Els kms. passen molt ràpids,  gran conjunts d'animació toquen de conya, venen ganes de quedar-se a escoltar-los, però avui hem vingut a correr, no de concert.  
De sobte em trobo al km.15. Ep aquí m'espera la família, els visualitzo al final del carrer Rosselló cantonada amb Marina, noto els seus ànims, bona cara + botella d'isostar com estava previst, piles carregades i a centrar-se una altre vegada en la cursa.
Ens creuem amb els primers, al pas de la mitja, veig el Pere Gomés, va com si res, "que cabró". 
Em prenc el primer gel,  vaig amb un grup reduit de corredors, portem un bon ritme, la molestia hi és però no va a més.  Al 28-30 començo a perdre pistonada, el tendó comença a molestar, va a més,  no em deixa fer la trepitjada correctament, he de reduir el ritme que portava m'intento hidratar bé, perquè la temperatura comença ha aumentar. 
A l'entrada Art de Triomf em paro a estirar-lo, arranco i començo lent "em criden com a bojos una mare i uns nens" que plegui el xumet del germà petit que l´ha  tirat al mig per allà on passem el corredors,  no em noto massa àgil però faig la bona obra.  Em dono compte que el meu ritme ni les meves sensacions ja no són les ideals per acabar amb l'objectiu marcat.
Ara toca disfrutar de l'ambient de la cursa i acabar amb les millors condicions possibles.
Els kms. passen lents, entro a Pl. Catalunya esta a reventar, Portal de l'Angel tot vallat, hi ha molta gent cridant i animant, tinc que parrar l'isquio m'ha pujat, déu ser per l'emoció, al mateix moment que passen les llebres de les 3 h., la gent em ve a buscar, em volen ajudar a continuar,  estic segur que l'Àlex m'ha passat, no ens hem vist,  va tant concentrat ......
Al mític c/. Sepulveda hi segueix havent la mateixa gentada que en tot el recorregut, espero la plaça en candeletes, companys això es fa molt llarg.  Entro a la Av. Mª Cristina, allí hi ha la familía al complet en una cantonada animant com a "boixos nois",  hi vaig a saludar i em concentro amb l'entrada a meta. Això esta fet.  

Acabar la marató sempre és emocionat per tots els moments i records que et venen al cap, les tirades llargues que has fet i moltissims moments que són teus, però aquesta vegada ha estat tranquil·la, perqué se que l'any vinent tornaré, m'agrada possar el cos al límit i m'encanta la marató. 
 Crono 3:07:22 una més al sac i ja en van 8.  

                                                                                                                     By Bou


LA MILLOR AFICIÓ!!!






L´ULTRAMAN DEL CLUB EN ACCIÓ

lunes, 11 de abril de 2011

MARATONA DI ROMA 2011. 20/3/2011




Roma va ser l’escollida per estrenar la participació internacional del C.A.Francolí en una marató. El Plàstic i jo ens vam plantar el dia 20 de març a la sortida d’una cursa atractiva, tant per la ciutat on transcorre com pel recorregut, molt cèntric i amb alguns aspectes que ja ens havien avisat que calia tenir en compte: l’empedrat dels carrers ( molt bonic per passejar però diguem que torracollons per córrer ), i el perfil irregular dels últims km. Els dos érem conscients que si estàvem frescos i per la feina, no hi hauria pedra que es resistís.
El dia abans ens vam trobar a la Fira de la Maratona per recollir els dorsals i fer una passejada pel centre més turístic de Roma. La cursa passava per allà i calia prendre mides.
El diumenge a primera hora, agafàvem metro i cap al Coliseum. Una sortida imponent. I sabíem que era allà on també acabaríem la cursa, així que era fàcil visualitzar els útims metres de la marató.
El Plàstic s’havia guanyat sortir des de la zona "Elite" pel seu fantàstic temps de l’any passat a Sevilla i per tant, a les 8:15h del matí ens vam desitjar sort i cadascú entràvem al nostre calaix corresponent i ens mentalitzàvem per al nostre repte personal. Els diàlegs mentals i les reflexions que fa un mateix abans i durant la marató mereixerien un post a banda.El meu plantejament passava per sortir amb les referències de 3h i veure sensacions a mesura que passessin els km.
La sortida va ser un xic nerviosa, com en totes aquestes curses on hi ha tanta gent, i l’empedrat dels carrers et feia anar molt atent a no ensopegar amb ningú. Sincerament, les primeres sensacions de cursa van ser que m’estava pixant. És la primera vegada que m’he plantejat seriosament que si la cosa anava a més, em pixaria al damunt per no perdre ritme de cursa. Passaven els km i no em sentia còmode. Corria en un grup molt nombrós i no hi estic acostumat. Intentava evadir-me una mica del context i centrar-me en les meves cames i en tot el que quedava per davant, però tanta gent al voltant i les ganes de pixar no em deixaven entrar en cursa. No em notava fresc, però aquell era EL dia i no valien excuses.
Tot i això, el recorregut anava regalant moments molt bonics i el públic no parava d’animar. En alguns trams, era veritablement d’agrair la cridòria - "Bravi, bravi, bravi tutti!"-
El pas per la mitja marató va ser per a mi un punt d’inflexió. Misteriosament se’m van passar les ganes de pixar (us prometo que no m’ho vaig fer al damunt) i vaig començar a sentir el ritme. El pati no estava per apretar i deixar el grup, però anava prou còmode i sabia que el pas de kilòmetres jugava a favor meu. Els avituallaments començaven a ser vitals per la calor i l’esforç.
A partir del km 30 vaig engegar el motoret, era el moment de treballar el cap i saltar-se el famós mur. La cosa rutllava, el grup s’anava reduint i jo continuava concentrat en el meu objectiu.
Però tot es va començar a complicar al km 36-37, quan després d’un avituallament, vaig perdre una mica de distància amb el grup i la cama dreta va començar a avisar que ja no estava per masses històries. Entràvem als kms finals pel centre històric de Roma, amb el famós empedrat irregular, amb 2 desnivells importants, i jo m’hi havia de jugar els quartos. Sabia que disposava d’un petit marge de temps de 2-3 minuts i quedaven pocs kms. Fins que al km39 la cama dreta ja no em deixava tranquil i l’avís de rampes es va fer notar de forma evident. Vaig baixar el ritme considerablement per no haver de parar a estirar. L’última referència de 3h em va avançar al km 40. Diguem que vaig veure escapar l’objectiu debaixar de 3h literalment. Un globus groc que marxava poc a poc del meu camp visual...crec que la Marató ( amb majúscula i en femení ) és capritxosa i té un punt de tragicomèdia, doncs en moments de màxim esforç imatges com aquestes et fan fins i tot somriure per sota el nas...serà per això que m’agrada provar-me en aquesta distància.
Així que els últims 2kms van ser de regal. Fent la volta al Coliseum i acabant ben satisfet d’una cursa exigent. Temps final, 3h02min 04 seg.
No ens vam trobar amb el Plàstic a l’arribada, ja no per la gent sinó perquè el paio ja feia més d’un quart d’hora que havia acabat i tenia pressa per agafar l’avió. Pot sonar a broma però és veritat. Només cal veure els vídeos de la seva cursa per veure com va fer una marató immensa, amb un temps un altre any boníssim (2h 46min 17 seg) i que va arribar a meta amb un petardo al cul, no fós cas que l’avió el deixés a Roma.
Jo de pressa no en tenia tanta, m’esperaven 4 dies de turisme i una dieta de recuperació a base de gelatti i pasta a tutti pleni.

Del Francolí al món. Endavant!
                                                                                                            By Adri


BENVINGUTS AL C.A. FRANCOLI !!!


Som sis valents de Tarragona que ja fa uns anys ens apassiona el món de l’atletisme i que sense grans intencions i mig en broma vam decidir agrupar-nos per passar una bona estona i fer els entrenaments més distrets.
Apliquem gran part del nostre entrenament al parc del riu Francolí ( d’aquí surgeix el nostre nom graciós, com alguns diuen) o sigui que si un dia us apropeu allí ens trobareu a més d’un.
Així doncs, ens podreu seguir a partir d’ara fent una ullada a les nostres cròniques i saludant-nos segurament en moltes curses tarragonines, catalanes i fins i tot a l’estranger.
Ens omple d’orgull inaugurar aquest blog començant amb les cròniques de les curses més importants i esperades del que podriem dir ha estat la  primera temporada del nostre petit club, o sigui, pel que hem estat entrenant durament durant el transcurs de l’hivern i l’esperada primavera.

                                                                                                                         El Presi